sec a la plaça d'octavià. davant d'un arbre que és un Xiprer i l'envolta una estructura metàl·lica circular preciosa amb el dibuix, foradat al metall, del rosetó del monestir i que acaba amb un banc. el Xiprer presideix la plaça, però no la domina, perquè això el Monestir ja ho fa. a quatre passes d'aquí hi ha la plaça de l'Om, que ves que el seu arbre no sigui un Om. fa ja uns quants anys, diria que uns divuit, aquí vaig assistir al meu primer concert dels Els Amics de les Arts, quan encara eren gratis, quan encara eren quatre, quan encara no duien vents. tants anys han passat que ells n'han fet 20 i aquest estiu ho hem celebrat, en una plaça un pèl més gran, la del Poble Espanyol, que deu tenir arbres, tot i que no sé quins. encara una mica més enllà de la plaça d'octavià, fa potser uns quinze anys, uns amics feien el seu de concert, uns que es feien dir Assaltadors de Tàlems (que van mutar a Empty Cage ) i que introduint la següent cançó van preguntar al públic si estàvem preparats pel sexe, jo, motivada de la vida, potser amb una mica d'alcohol a les venes i segur que amb un currículum extens de concerts participatius al darrere, vaig ser l'única que va dir que sí amb un crit sonor que els arbres d'espècie no identificada d'aquell tros de terra encara recorden.
i ara espero que es facin els tres quarts mentre aquí al meu costat una mare li bufa bombolles al seu fill per distreure'l; un grup de criatures amb bates de colors surten del recinte del Monestir, sembla que d'una extraescolar; un pare empeny un cotxet amb una criatura d'entre un i dos anys que plora i em fa aixecar el cap i la miro i em mira i tot i plorar m'aixeca la maneta per saludar-me, sense deixar d'estar trista.
queden tres minuts pels tres quarts. vaig tirant.
