tinc vuit minuts d'espera d'un autobús públic que em deixarà en quatre a un de la feina. en aquest mateix temps hi podria anar a peu, però decideixo seure a esperar-lo perquè avui vull escriure aquest text diari ara, i no quan tingui la ment replena i saturada d'informació de tot el dia. fa dies que em dic una espècie de mantra, de recordatori, de nota en un post-it rosa fúcsia: no cal transmetre cada cosa que penses en el moment que la penses. no cal que al mateix moment que observo que a una ràdio pública a primera hora del matí donen pas a una persona que fa la predicció astrològica del dia li faci parte a l'Adri per whatsapp, donant més espai del compte a aquest instant d'indignació. que la gent que hi creu, doncs bé per elles, que tenen quelcom amb què guiar-se, però la ràdio pública no crec que sigui el lloc, igual que no faran la numerologia del dia ni intentaran desxifrar el següent
easter egg de la Taylor Swift.
tenir una eina de comunicació a la butxaca no fa que tot hagi de sortir del cap de seguida. un formatge, un vi, unes olives, maduren o fermenten perquè els donen temps.
tampoc cal que enviï una foto de cada cel bonic que veig a tota la gent que estimo, el puc mirar i gaudir-lo durant uns segons per mi, guardant el mòbil a la butxaca, i mentrestant parar i respirar.
aixeco el cap ja arribant a la feina i veig el gris i la brutícia del pàrquing. alhora veig els arbres del costat, no sé quines espècies són, però veig els diversos tons de verd, i de marrons. i sento les onades de la carretera i els refilets dels ocells. i la pancarta gegant que vaig dissenyar que m'indica on treballo i el blau preciós del cel que em recorda el lloc on visc.
