Fa cosa de set anys coincidint amb el desordre horari, mental i emocional que el canvi d'hora em provocava, sumat a que no devia estar molt fina, sumat al desgast que provoca cuidar una criatura de dos anys, sumat als límits que no sabia posar-me, van passar un parell de situacions que em van fer petar i vaig petar tant que tot i que jo ho intentava i a vegades sentia algun raig de llum, segurament en sentia més dels que em semblava, vaig estar un temps llarg, molt llarg, sumida en un estat com d'enfadament, com de tristesa, com de disgust constant. Tot se'm feia costa amunt i sempre estava cansada. En vaig començar a sortir un dia que em vaig topar amb unes propostes d'escriptura creativa amb les que vaig començar a buidar el que fos que em cremava, com un riu de lava que baixa lentament per la paret del volcà.
Molts, molts anys abans, una nit vam sortir de festa per celebrar el cumple de la Nuni i just era una nit com la d'avui i estàvem a Terrassa i ens vam trobar al lavabo unes quantes i resulta que estàvem ja molt cansades i amb ganes de tornar i algú va dir "doncs encara hi hem de sumar una hora", que anavem en tren i voliem agafar el primer. Doncs vam tornar a la sala i va passar una màgia: de cop i volta van sonar tot un seguit de cançons que ens va canviar el xip i les forces i les ganes a totes i aquella hora de més la vam ballar, riure i cantar totes juntes.
Aleshores penso que potser és això el que ens cal quan ja estem cansades de continuar: Mirar-nos endins i enfrontar el que ens remou, mentre enfora tenim un grup d'amigues, una família que ens abraça, uns xuts d'oxitocina i música, molta música.